Què pot mostrar l'Educació Física a l'Educació Religiosa a l'escola?

L’assignatura de Religió, de Religió Catòlica, la matèria de Cultura Religiosa, les propostes Pastorals, la catequesi, les celebracions litúrgiques, la transmissió de la fe, l’experiència espiritual, la vida interior, la interioritat 

Segons els educadors i els centres educatius, hi ha diferents maneres de tractar el fet religiós i a diferents nivells (educar, formar, instruir, adoctrinar, vivenciar…). Podem diferenciar una educació religiosa o de la cultura religiosa, d’una formació humanista laica o una formació humanista inspirada en una tradició religiosa concreta o bé fonamentada en valors religiosos determinats; però també hi ha una educació pròpiament catòlica (eclesial o eclesiàstica), confessional però d’inspiració ecumènica, i també hi ha una educació en una determinada religió (cristiana, jueva, islàmica…). A aquesta última a vegades s’afegeix la part doctrinal i l’exercici pastoral.

En qualsevol cas, els reptes de la Religió en els centres educatius són tan grans com estimulants, ja que tots els alumnes (tinguin o no creences, provinguin de famílies amb una fe determinada o no) tenen vida interior i, per tant, una vivència espiritual. La llibertat dels alumnes també implica respectar com cadascú vulgui respondre a la seva dimensió interior. De fet, tots els alumnes tenen cames i no tots són extraordinaris jugant al futbol o vivint una passió per un o altre esport, però bé que no decideixen quedar-se asseguts en una cadira de rodes per no haver arribat a ser esportistes d’èlit, oi? Tanmateix, que no siguin místics no vol dir que no puguin conèixer la pròpia vida interior que, de fet, els configura i té un potencial extraordinari per a les seves vides.

Educadors i educands ens preguntem sovint què pretenem amb l'educació religiosa, i vés per on que l'Educació Física és una matèria impartida (i practicada…!) durant tota l’educació formal però ben diferent a les altres (talment com la Religiosa, també impartida o practicada). En aquest escrit mirarem de fer una comparativa objectiva que permeti situar més en el seu context una educació religiosa que sovint la nostra societat i cultura domninant tenen menystinguda erròniament, fruit d’antecedents històrics o sociològics i de prejudicis personals o col·lectius.

Davant els interrogants de la manera com reaccionen els nostres infants i joves a l'educació religiosa, i com a vegades els educadors en general (i les famílies, a vegades, en particular) es poden sentir impotents per a compartir allò que viuen com a essencial de les seves vides, de la cultura i del món en general, potser cal preguntar-se què entenem bé i què entenem no tant bé, i què hauríem de canviar si volem que resultats diferents. Aquesta manera d'actuar ja venia de l'eminent científic Albert Einstein, que ho aplicava a les seves recerques: "Si davant d'un problema la solució aplicada no el resol, no tornis amb la mateixa solució sinó que canvia-la i resoldràs el problema".

A partir dels valors, dels estils i dels objectius de l'Educació Física, ens podem preguntar com podriem analitzar i destacar elements característics de la pràctica esportiva i l'educació de l'esport, i veure si realment podrien tenir algun aplicatiu en l'educació religiosa. I he vist que sí, que hi ha aplicacions ben suggerents.

Vejam a continuació algunes idees sobre les que reflexiono i em pregunto comparativament:

1A. D'una banda, l'Educació Física cerca la proximitat i la vivència d'equip. És a dir, els alumnes han de saber practicar i, especialment, fer vivència d'allò que l'educador vol impartir o fer aprendre teòricament; i fer-ho en grup, perquè és en conjunt que vivim a la societat. A més, l'esport està dotat de victòries i derrotes, però es fomenta que aquestes no són el més important si el que se sap és gaudir de l'esport i disfrutar participant en els partits i les competicions i amb els altres.

1B. L'educació religiosa aconsegueix aquesta proximitat i aquesta vivència d'equip? Aconseguim viure-ho, fer-ho viure i concretar-ho? Transmetem que el que cal és fer el camí i no arribar a aquest cim o aquell altre? Treballem per a gaudir i disfrutar de la vida a fons però a la vida en sí maetixa, i evitem quedar-nos només en preceptes, ritus o litúrgies que a vegades fan servir llenguatges i fins i alguns valors que no aporten massa o distreuen d'allò de que "el més important és participar", propi de l'esport, és a dir "el més important és com es viu per dins"?

2A. En segon lloc, l'educador físic és clarament un home o dona esportista, que porta una vida sana corporalment i que és conseqüent amb els valors esportius i la seva pràctica i docència. És, tanmateix, un professional que gaudeix amb aquesta dedicació, i que viu l'esport en la seva vida privada perquè per a ell és tota la seva vida mateixa. A més, és qui ha interioritzat els valors de la lluita no com un competir contra l'altre, sinó com fer-ho primer amb un mateix i mai contra ningú.

2B. Tenim present que un pastoralista ha de ser un home o dona que visqui sanament i amb conseqüència els valors pastorals, i els practiqui en les grans i petites coses de cada moment, a casa, a la feina i al carrer? Gaudim amb allò que volem transmetre, talment com l'esport és un joc i la vida una passió? Ho vivim personalment, és a dir, fem nosaltres primer una vida de pregària, d'exercicis, practiquem el discerniment i la recerca del bé i de l'altre, la trobada amb Déu, abans no pretenem transmetre-la només? És la vida interior la nostra passió perquè és la nostra vida mateixa i no cal convèncer als alumnes sinó mostrar-nos tal com som? Competim per ser els millors o fer grans coses de cara a la galeria, en comptes de preocupar-nos més per fer el bé de debò que sovint és en el discret i en el senzill de cadascú? Som conscients que "ser cristians perquè sí" (perquè alguna cosa hem de ser) no és garantia de res, sinó el fet de prendre's la vida seriosament i esdevenir persones de fons, íntegres i dignes, i que els nostres alumnes ho assumeixin i assimilin al seu propi estil i segons la manera com són cridats?

3A. En tercer lloc, l'Educació Física no intenta elaborar-se excessivament en la teoria, sinó que de manera justa sap compensar amb la vivència i la pràctica allò que s'explica o es vol transmetre. L'estratègia no pot emportar-se la majoria del temps o dels esforços; cal també l'equilibri psicològic i, naturalment, el bon estat de forma físic, per tal de sortir a disfrutar al terreny de joc en les millors condicions.

3B. Ens estem massa en teories i reflexions i no fem vida real i concreta allò que teoritzem tant? L'estratègia, és a dir, el conèixer la Bíblia, la història de l'Església o els sants, els preceptes de la doctrina catòlica..., pren més inversió de temps o esforços que la vivència pràctica dels valors que hi ha dins d'aquests aspectes i que hauríem de viure abans de transmetre? Tenim en compte l'equilibri psicològic del pastoralista i de l'educand? del primer, perquè l'explotació d'hores no garanteix una millor transmissió de valors, i per tant cal repartir tasques, o simplificar-les, i dedicar temps a la pròpia formació, al silenci i l'espiritualitat, i l'escolta de l'altre...; del segon, de l'educand, per tal de no sectaritzar o atraure als joves en "grups d'afectes a..." tal o qual moviment, líder, projecte, que al final respon més al què ens agradaria que al que és la veritable voluntat de Déu. Oblidem a vegades que del que es tracta és de disfrutar en el terreny de joc, és a dir, de viure una vida alegre i plena tot i que a fons, perquè els preceptes en sí no porten més que a no deixar pensar per un mateix? El mateix Jesús deia sempre allò de "...tot el que diu l'Escriptura és 'estima a Déu i el teu proïsme..."; potser ens compliquem massa en filar massa i no cosir gaire?

4A. L'Educació Física és un mitjà per gaudir de l'aire lliure, per equilibrar el cos, per relacionar-se i per millorar en reptes personals i grupals, però mai és una fí en sí mateixa. L'objectiu no és que els nostres alumnes esdevinguin futurs líders o grans estrelles de l'esport, sinó que mitjançant l'esport assoleixin els valors i les experiències que els dóna i que ells poden viure per si mateixos.

4B. Som conscients que l'Església és un mitjà i no un objectiu en sí mateix, per a trobar-se amb Déu? Estem d'acord que les celebracions religioses també són mitjans i no poden ser finalitats en sí mateixes, ni tampoc es poden valorar en funció de la quantitat d'assistents? Un jove en crisi de fe (situació pròpia de l'edat, i positiva) l'últim que farà serà anar a una eucaristia i probablement el seu procés intern estigui molt obert a Déu i potser amb capacitats d'aprofundir més que altres que potser hi van per inèrcia o per fer disbauxa. Ens esforcem per tal que, com en l'esport, la vivència religiosa els permeti assolir uns valors i unes experiències que visquin per ells mateixos, marcant uns camins possibles però sense conduir-los cap a on voldríem? Sabem que no podem entorpir la voluntat de Déu i l'acció de l'Esperit, sinó només ser missatgers i mitjancers d'Ell amb els alumnes?

5A. En darrer lloc, m'he adonat que l'Educació Física no només no pretén fer futbolistes sinó que encara menys busca fer culés o espanyolistes, fans de la selecció brasilera o argentina. El que cerca per sobre de tut és que els alumnes estimin l'esport, el practiquin de manera sana i neta, i en gaudeixin amb els altres (el del propi equip o el del contrari).

5B. Potser busquem "fer catòlics" i caldria contribuir a què els nostres alumnes tinguessin una experiència fonda d'interiorització i de cerca del transcendent? Òbviament nosaltres només sabrem fer-ho des de la nostra pròpia identitat cristiana i ignasiana, que és la nostra arrel i el que som i coneixem. Hem de tenir clar d'on partim i és evident que no hem de renunciar-hi ni amagar-nos-hi, però potser no hauríem de controlar i assegurar quin és el punt d'arribada, que correspon a Déu mateix... De fet, no podem deixar de banda que el nostre Mestre, el Jesús de Natzaret que ens inspira i esperona, (i també el propi Ignasi de Loiola), el que buscava és que cadascú es trobés a sí mateix buscant Déu, i que en aquest camí prioritzés el proïsme. I poc més... Em pregunto: si el nostre objectiu es concretés en el que el mateix Jesús cercava en les persones que trobava, que l'anaven a buscar, o que ell mateix cridava, perquè nosaltres hauriem de fer una Pastoral més enllà, excessiva potser, a la seva? Oi que no "fem culés" amb els nostres alumnes d'Educació Física, sinó bons esportistes; per què hauríem de tancar-nos en "fer catòlics", si el que caldria és donar una experiència fonda de Déu i del proïsme i que cadascú trobi la manera com concretar-ho segons -curiosament- la voluntat de Déu?

Tot són reflexions i preguntes, no pas respostes i conclusions finals, perquè justament hem de seguir cercant nous models i nous reptes, amb mous mètodes i nous estils. Però quins? Alguna cosa deu tenir l'Educació Física que aconsegueix els seus objectius a vegades més fàcilment que els de la Pastoral...

I acabo amb una referència al profeta Miquees, en l'Antic Testament, potser una mica oblidat o desconegut; té un text preciós que per simple no és menys profund i sí encara més valuós; recomano fixar-nos especialment en el final: "El Senyor respon", perquè dóna algunes pautes suggerents:

La justícia, única exigència

6 «Amb quina ofrena», es diuen,

«em presentaré al Senyor,

com adoraré el Déu excels?

¿Em presentaré davant d'ell

amb holocaustos,

li sacrificaré vedells d'un any?

7 ¿Es complau el Senyor

en mil caps de bestiar

o en deu mil torrents d'oli?

¿Haig d'oferir el meu primogènit

per expiar la meva infidelitat?

¿Caldrà que ofereixi pel meu pecat

el fruit de les meves entranyes?»

8 El Senyor respon:

«Ja t'han ensenyat, home, què és bo,

què espera de tu el Senyor:

(a) practica la justícia, (b) estima la bondat,

i (c) camina humilment amb el teu Déu.»

(Miquees 6, 6-8)

Res més. Tant gros i tan simple alhora. Això és el què li hauria de restar gravat a l'alumne dins el seu cor quan acabi la seva educació primària i secundària en matèria espiritual, religiosa, pastoral o interior: justícia, bondat, humilitat (davant de la vida, dels altres, de Déu...).